ELS PENTINADORS DE GATS

A tot arreu, i també al meu petit país, hi ha gent que hi treballa i també n’hi han que es passen el dia pentinant gats.
Els pentinadors de gats semblen humans, però no ho són.
Els pentinadors de gats del meu petit país, es passen el dia pensant, (ja que pentinar un gat permet que puguis pensar al mateix temps, bàsicament per no avorrir-te)
Els pentinadors de gats pensen, xerren entre ells, i jutgen.
Jutgen per que de tant pensar, si no poguessin treure cap conclusió els hi explotaria el cap.
Els pentinadors de gat del meu petit país, pensen que saben, però només s’ho pensen.
Pensen que saben que fa la resta del mon, pensen que saben per que la resta del mon fa el que fa, i sobretot i més important, són capaços de veure clar, si la resta del mon fa les coses be o malament.
Els pentinadors de gats es pensen que el meu país no és meu. Es pensen que el meu petit país és seu.
Els pentinadors de gats, sabem com és el meu (seu) petit país, i , tot pentinat el seu gat, saben com no ha de ser tot plegat.
Els pentinadors de gats no reconeixen que pentinen el seu gat, però el pentinen.
I com els nàugrafs d’illes desertes, els pentinadors de gats, acaben embogint recordant un passat millor on els gats venien pentinats de casa, i no calia que els pentinessin.
Recorden temps millors, on el rei Lleó regnava en el meu (seu) petit país, i ells li reien totes les gràcies.
Els pentinadors de gats, del meu petit país, somien en un retorn del rei Lleó. I aixo (somiar) també ho fan sense deixar de pentinar el seu gat, que per cert, està molt ben pentinat de tan que el pentinen.

Enric Lucena
Pentinador de gossos

L'Americana de Millet

Felix Millet és un lladre.
La veritat és que no descobreixo res amb aquesta frase, per que fins i tot ell mateix ho ha dit. La diferència entre haver robat 3 milions d’euros o 25 és insignificant... de fet si et poses a robar... aprofita i roba tot el que puguis, que després poden demanar fiança i està be que tinguis un foradet amb diners per poder sortir de la presó.
I si no et posen fiança, doncs millor per tu.
Be, des del moment que Felix Millet s’ha convertit en el lladre més famós de Catalunya, l’home ha decidit no canviar d’americana.
Una americana marró, a quadrets... que, o be li dona sort i sempre que ha d’anar a veure l’advocat es posa la mateix americana, o be, ha triat no canviar de jaqueta, per donar la impressió que és un pobre home que no te ni per comprar-se roba.
L’americana que ha triat li va gran... segurament, també aquest és un aspecte que no ha estat triat a l’atzar. Si la jaqueta et va gran, tú sembles més petit i encara dones més una imatge de pobre home que fins i tot pot arribar a degenerar en una imatge d’home pobre.
L’americana en qüestió, a més ... no és massa maca ( clar que aixó és qüestió de gustos )I aixó segur que tampoc està triat a l’atzar. No ha triat un color que li escaigui be.
Com el bar on el vam veure dinar després de declarar. Un bar de menu, on tothom és pot pagar unes braves... no va anar a dinar al Via Veneto...
Per tant, Felix Millet, ha decidit donar una imatge trista seguint els passos de Pinochet, que quan va aterrar a casa seva, el primer que va fer va ser aixecar-se de la cadira de rodes en la que anava.
Felix Millet, ha decidit no canviar de vestit... no com Camps, que canvia de vestit de tant en tant.
Quantes vegades veurem l’americana del senyor Millet?

Ah, per cert, a TV3, ja tenen més imatges i no han de tornar a posar aquella en la que Millet sortia del Palau tapant-se inutilment la cara el més de juliol en el moment d’entrar al cotxe...
Be, tenim Millet per estona... i americana per sempre!

ARA AL MATÍ DE CATALUNYA RÀDIO!!!!!!!!!

Be, amics i amigues, primer de tot, vull disculpar-me pel fet d'haver estat tant de temps sempre escriure res al blog. Ha estat un estiu de molta feina i sense voler he deixat aquest meravellòs espai una mica deixat de la ma de Deu, i com Deu, no sap la meva contrasenya, doncs no s'ha publicat res.
Novetats? Moltes. I cap d'elles es pot qualificar de secret. Ara em trobareu a Catalunya Ràdio, amb el Visitant, de 4 a 6 de la matinada, i a més a més i aquesta és la gran noticia, al MATÍ DE CATALUNYA RÀDIO amb Manel Fuentes.
Si amics, cada dia a les 6:57, a les 7:57, a les 9:55 i a vegades a les 11:55, podreu gaudir dels Altres Sons del dia amb Enric Lucena ( Jo mateix )
I a més, el divendres cap a les 11:15 l'Informe Setmanal dels millors sons, que fa molt i molt riure.

Be, us espero a la sintonia de Catalunya Ràdio.
I evidentment aquí.

EL VISITANT... A LA TARDA!!!

Sí amics, ara ja sí...dilluns dia 20 a les 16:00 hores, arriba a Catalunya Ràdio, EL VISITANT.
Aquest estiu i de dilluns a DIUMENGE!!!!. Sí, ho heu sentit be... de dilluns a diumenge... de quatre a set de la tarda, tota l'actualitat, amb tot el sentit de l'humor, amb un servidor de vostés...
A l'equip: Elisenda Pineda, Mamen Duch, Marta Perez, Marta Corral, Eli Iranzo, Pau Escribano, David Balaguer, Albert Murillo, Albert Castellví, Elisabeth Espuny, Leandre Terol, Blanca Busquets, Blanca López-Bonet, Chema Costoso,Mireia Valls, David Serrano, Oriol Comas, Rafael Soler...
Be, un regal que us fem per un estiu massa calurós... esperem que us agradi

DILLUNS 20 A LES 16:00, COMENCEM!!!!!

L'HUMOR AMB SEGONS QUI

Ahir vaig escoltar un programa de ràdio on reien dels suposats abusos sexuals que va patir Enrique del Pozo quan era nen.
Ja començo a estar fart dels humoristes que és pensen que fer riure, és dir el que et passa pel cap sense pensar, i punt. Aquells que pensen que ser atrevits és vomitar idees sense parar. Pensen que transgredir les ones és dir ABSOLUTES bajanades emparats en un llibertat d’expressió que ni sabem quina és, ni han llegit mai sobre ella enlloc.
Aquells que fan humor amb segons qui.
Mai riuen de les persones obeses però fan bromes sobre el pes de Maria Teresa Campos.
Evidentment no és fiquen amb la tercera edat però imiten al POZI, per que fa gràcia.
No toquen el tema dels abusos sexuals però si el que ha patit l’abús és l’Enrique del Pozo, llavors PODEM FER ACUDITS!!!!
No seré jo el que defensi a aquest tipus de personatges que venen la seva ànima a canvi de sortir per la tele. A mi l’Enrique del Pozo em provoca arcades cada vegada que el veig.
Però aquests humoristes que diuen el que no dirien d’algú altre i s’agraden, em mereixen el mateix poc respecte que el que ells demostren per segons qui.

LA TELE QUE ENS DESTROSSA

Susan Boyle, contra pronòstic, no ha guanyat el concurs que l’ha convertit en un fenomen mediàtic mundial. Susan Boyle ha quedat segona. I Susan Boyle ha hagut de ser ingressada en un centre psiquiàtric amb una crisi nerviosa.
Fins i tot el primer ministre Britànic, Gordon Brown, s’ha interessat pel seu estat.
Les publicacions diuen que Susan Boyle te “certes limitacions mentals”. No sabem quines són, però això , de nou i de ben segur que no per última vegada, torna a posar sobre la taula el debat sobre els criteris de selecció, i la capacitat de la televisió per devorar les seves pròpies criatures.
I si no que li preguntin al concursant que ha mort a l'edició de Supervivents de Bulgària...
Boyle, amb 48 anys, ha impressionat a tot el país i després quan tothom li deia que era la millor i l’omplia d’alabances, li ha donat l’esquena. Cruel? NO! Simplement, televisió.
I la televisió és com és. Algú dubta que si Boyle tingués una altre imatge no hagués generat tanta expectació? Desenganyem-nos abans de que ho faci la tv per nosaltres. Susan Boyle ha arribat on ha arribat per ser una dona normal que no hauria guanyat mai un concurs de bellesa i per semblar (i ser) feble, igual que Paul Potts fa uns mesos, o igual que "Rosa de España". Algú dubta que Rosa va guanyar el primer OT per que estava pasada de quilos, ningú l'entenia quan parlava i buscava una oportunitat a la vida com tothom? Algú dubta que si no ens haguès fet pena no hauria guanyat ? Jo no. Si hagués estat prima, estupenda i hagués estat una noia segura d'ella mateixa, hagués quedat quarta... que de fet és el que li va passar a Chenoa. On està Rosa? no ho sabem... La tele ja no la necessita així que no sabem on para. De tant en tant treu un disc.
Hi ha més casos, de fet hi ha milers de casos a tot el mon...Els quinze minuts de televisió que deia Andy Warhol que tots tenim, no tothom està preparat per digerir-los. I és que d' això es tracta... de saber assumir el rebuig, l'oblit, el fracàs... per que quan surts per la tele, tard o d'hora t'arriba el dia que deixes de sortir. I el primer dia que apareixes t'has de preparar pel dia que desapareixeràs.
Susan Boyle no sap on s’ha ficat. Esperem que com a mínim sàpiga sortir.

Ves a saber on és el cel

Hola a tots.
Ara feia dies que no actualitzava el Blog. De fet aquesta manca de novetats ve donada per aquella meravellosa teoria : NO TRENQUIS EL SILENCI SI NO ÉS PER MILLORAR-LO.
Total, que com no tenia res a dir, no deia res. Parlar per parlar no serveix de res, a no ser que sigui el títol d'un programa de ràdio.
El silenci, però, s'ha acabat. Vinc a recomanar-vos una novel·la: Ves a saber on és el cel de Blanca Busquests.
Us recomano una novel·la on el protagonista és l'estrella de les tardes a la ràdio, tot i que l'autora defensa a totes les entrevistes i al principi del llibre que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
M'he trobat un novel·la àgil, que passa com l'aigua, i que la devores en una tarda.
T'atrapa la curiositat com si fossis el protagonista que veu com el seu passat torna al seu present sense demanar permís.
Ja sabeu amics, sabem quan comentem un error però mai quan ens deixarà de perseguir. És el que li passa al Sergi. De cop el passat truca a la porta quan ell s'equivoca de tanatori. Un error i la vida et canvia radicalment... o no?
La història de Blanca Busquests està molt ben trenada. Cada capítol és una nova volta de rosca a una història que t'acostuma a ser sorprès.
Be, una bona novel·la que ara que tots comprem i regalem llibres, us recomano.

P.S:El títol és impagable (un altre dia us explicaré la meva dèria pels bons títols de novel.les. La història de la literatura està plena de bones històries amb títols mediocres)"Ves a saber on és el cel"... boníssim!!!!